ELPOLLTV

La mort d’una persona propera sempre va acompanyada de tristesa però també d’alegria pels records viscuts. A casa hem tingut la sort de compartir veïnatge amb el sastre Josep Vilallonga on només ens separa una paret que uneix els nostres patis, ombrejats per un gran avet, entre els carrers Consellers i Àngel Guimerà.

Durant aquest temps, han estat moltes les pilotes de la meva filla que han sobrepassat el mur per anar a parar al jardí de la casa “del senyor gran”. Així, és com el va batejar la Laia, el primer dia que el va conèixer.

Els primers dies de joc, les pilotes hi ha anaven involuntàriament però l’amabilitat i tendresa del “senyor gran” va fer que les pilotes de la Laia comencessin a fer-ho de manera sospitosa, més sovint de l’habitual. L’objectiu era, anar-lo a visitar.

A la Laia i a mi, perquè no dir-ho també, ens agradava tocar el timbre de la casa “del senyor gran”. Sempre ens obria la porta i ens deixava entrar. Lluny de molestar-lo, estic convençut que li agradava.

“El senyor gran”, ha sabut morir com ha sabut viure, dolçament i estimant l’entorn.

Les pilotes seguiran rodant i “el senyor gran”, seguirà entre nosaltres. Avui li direm fins la propera.

Una abraçada a la família.